A les 8 i quart a l'altura del convent
un sol crit li gela el cor demanant-li l'ajut,
i ell, com és fort i no és dolent, va cap allà
per a veure qui pot ser.
Quan hi va arribar aquell home ja era fred.
Només podia resar perquè entrés a dins del cel.
Com a bon cristià, com a ser humà que no és un sant
però creu en Déu i ho sent.
Maleïda policia...
Maleïda policia...
Mort! és mort! hi ha sang en el terra.
Dos trets, al cor i al pit, i encara s'el sent
cridant sense veu un nom que és el seu.
Sona un tro i un cop, encara més fort,
li trenca el pit i el crema com mai
li havia cremat el foc a la pell.
Maleïda policia...
Maleïda policia...
Deia la veritat, que ell no ho havia pas fet.
Només anava passejant, com sempre ho solia fer,
del nord al sud, de l'est a l'oest,
amb vent, amb fred, estiu, hivern i ploguent.
Són les 8 i vint a les portes del convent,
càntics gregorians s'esvaeixen al vent:
Kirie eleison, Criste eleison...
Que porti Déu la seva llei al món.
Mort! és mort!... etc...
Maleïda policia...
Maleïda policia...
