A la Plaça del Diamant una dona misteriosa
M'ha regalat una flor, tanco els ulls i obro les mans
Per notar la seva olor que gairebé ja s'ha esvaït
Busco les seves arrels en les paraules que no he dit
I no sé com retenir-les, li dic a un Déu inexistent
Si només avui pot existir per estalviar-me la memòria
D'aquells dinars barreja de sobres
Dels teus cafès amb la llet de soja
D'aquells llençols amb olor de palla
De reciclar fins a una rialla
De conduir amb l'esquena tensa
D'anar a dormir amb la panxa plena
De ser exigents amb el tema dutxa
De fer lliscar el gos amb la pluja
I dono gràcies perquè ho tinc tot si quan obro les finestres
Amb les mans et faig volar i me n'adono que sóc feliç
Si els meus amics em fan de barana i m'hi puc arrepenjar
Si puc córrer fins l'ofec, si m'adormo a les andanes
Si una veu em fa plorar, si puc riure sense embuts
I compartir amb algú mirades que m'apropen més a tu
I al mal humor quan tenies gana
Aquelles nits a la caravana
A les converses de matinada
Al "no puc més" perquè estic baldada
A aquells moments que amb una mirada
Sabíem més que amb cent mil paraules
D'haver donat més del que podíem
I d'estimar-nos fins l'últim dia dia de la nostra vida
