La nina es desperta pel so del silenci de l'instant recent passat Cor ple, món buit, firmaments com brases extingint-se I l'angoixa de quan no en sentim els crits I l'angoixa de quan no en sentim els crits
A vegades, quan hi penses, descobreix ella mateixa sospirant per ser el forat Podria ser el què falta, o allò que sortia O la ceguesa d'aquells que fan el sord als crits O la ceguesa d'aquells que fan el sord als crits
La mateixa mort immensa d'una llunyana nit d'estiu La mateixa mort immensa d'una joguina al fons d'un riu
Sovint sense adonar-se'n bat les ales i al voltant li creixen mil milions de flors Fràgils i orgulloses, l'eternitat és als colors
I la força amb aquells que fan cançons dels crits I la força amb aquells que dels crits fan cançons
I la mateixa llum intensa d'una llunyana nit d'estiu I la mateixa llum intensa de la nina quan somriu La mateixa llum intensa De la nina quan somriu
