Sobre una pedra gratuïta es veu el món, dalt del camí que vam començar abans d'ahir.
Sols serem poc i junts ho serem tot, per tu i per mi, vivint així,
als vespres recollint matins.
Quedem així, valdrà la pena, valdrà la pena estimar-nos una vida sencera.
Sísísísí sísísísísí!
Conspirant com les mosques en aquest cul de món,
sé que tot és com és i que tots som com som.
Aquest conjunt de minuts que ens parlen del després,
aquests apunts que dilluns miraré de passar a net.
Quèquèquèquè farem? (Eeeh!)
Farem el que podrem.
Res perdrem guanyant perdent, el que volem està a prop si volem poc.
No t'hi atabalis, no t'hi atabalis, vius en l'arbre del teu cap,
sempre el tens al mateix lloc.
Ja torna a venir un núvol a emprenyar, que plourà per tots però no per ells.
Què passa si volem seguir, aguantarem tots els seus cops amb un paraigües de paper.
Quan marxi passaran estels, no ens caldrà demanar un desig,
és perquè estem mirant el cel.
Prepararem l'atac de flors, els bombardegem amb petons,
que segur que els hi falta amor.
No estan les coses com per no dir res, com per no fer res.
Hem de treure aquests dimonis del poder, sí.
Hem de treure aquests dimonis del poder.
I que no ens prenguin els principis, no, esperarem el seu final, sí.
I que no ens prenguin els principis, no, esperarem el seu final blau.
I que no ens prenguin els principis, no, esperarem el seu final, sí.
I que no ens prenguin els principis, no, esperarem el seu final blau,
acabin els finals blaus.
ImprimirEnvia a un amicPDF
