Plorant de costat La terra tremola dins meu Si plorés a l’inrevés m’ompliria els ulls i en faria llacs, com en el que ara m’arrossego Ni m’hi ofego El cansament d’un vellet, que plora al revés, i parla amb la pell Té les mans arrugades, i l’amiga El cel pampallugueja, busca l’àvia Tot és clar un instant de cada tres Els arbres se’ls empassa el bosc i els mastega molta estona La bogeria té aquestes coses L’Haixix és pur petroli avui La guerra del Golf al Marroc La guerra de l’Opi al laboratori Demà plourà i les claus, les claus de casa no es trenquen mai I jo les llenço, les deixo fer Quan tornis a casa potser ja no hi seré La mort és cada vegada més lluny i l’espai esdevé ridícul Les coordenades del temps i de l’espai formen un nus a l’estómac del món. Taquicàrdies intemporals Coàguls sense volum ni precisió La terra, li falta ferro, tot és groc Demà, com avui, el llit serà més lleuger que mai I tu com un cargol, arrossegant el teu cos estàtic, inútil No vols ser un llimac I jo t’entenc No és bonic ser un llimac I a més, si demà no plou, qui cuidarà l’hort? Jo sempre vinc de l’hort Jo sempre passejo pel vall calent Però i si demà plou? Qui cuidarà l’hort?
