Divuit mesos i un dia més,
es fa tan lent esperar,
ja no passen tramvies no,
ja no vaig ni a pescar.
Ja no borden els gossos
i han pleat els del circ,
ja no hi ha trapezistes, no,
i tu no véns mai per aquí.
S'ha parat el rellotge vell
de la nostra estació
i els ocells de la via tres
s'han rebel·lat contra tot.
I els diumenges a la tarda són
encara tan avorrits;
hi ha coses que no canvien mai
i tu no véns mai per aquí.
Un avió creua un tros de cel
i jo em sento morir,
aquests núvols no marxaràn
fins que arribi l'abril.
Tu ja no véns mai per aquí.
Ja no queden estrelles, no,
tampoc passen els trens
que ens portaven a casa als dos
després d'anar a trencar el gel.
I ja res és com era abans,
els avis diuen sovint,
les xafarderes van preguntant:
per què no véns mai per aquí?
I les nits, quan ja no fa fred,
torno a pujar al meu terrat.
Des d'aquí puc veure encara
aquest cel ennuvolat.
Tu ja no véns mai per aquí.
