Aquell matí em vaig llevar, no recordo on ni tan sols el temps que fa, i tot havia canviat.
Però jo no ho sabia, encara, i més m'hagués valgut no saber-ho mai. El meu món era
petit, però suficient, abans. Deixà de ser-ho. La meva vida, un cel particular, nul.la
incertesa, dolça soledat; més tard, cau soterrat, previsibilitat maleïda, asfixiant
aïllament. Mai res no m'havia fet tanta falta. Ni la sang que per les venes em corre no
necessitava amb la mateixa urgència. Mentre el dolor creixia, de sobte, aquell soroll
estrepitós, insuportable. Cridant, plorant, vaig córrer. Era incapaç de sentir els meus
crits, de segur esgarrifosos. De sobte, l'abisme s'obrí sota els meus peus. Morir, volia.
Recuperar el meu cau, la meva estimada soledat, els meus llimbs, la meva preuada illa. I
vaig caure. Queia, sentint-me cada vegada més prop d'aquell horror, del meu propi dolor,
del més terrorífic despertar dels meus sentits, tot just acabat de descobrir. Ja no
recordo quan va ser que vaig despertar aquell fatídic matí, aleshores salvador. No
recordo quan fa que estic caient, que caic, veient la fi més propera cada vegada però
amb la incertesa de si mai arribarà. Ara el dolor sembla no tenir límits. El dolor i la por
són tot el que sento. Tinc por de caure per sempre.
