He de dar-els-hi moltes gràcies.
Prou me'n guardo de ser ingrat.
No vull que s'arribi a creure
que el meu odi, tot i fix,
no coneix les diplomàcies
i vull deixar ben pagat
tot allò que pugui deure
fins i tot als enemics.
He d'agrair la manera
i agrair l'art poc subtil
amb que disfressen a la fera
perquè sembi un xai gentil.
Destrossant com qui decora,
fent de la coacció un acord,
fent dansar l'excavadora
i provant que refili el porc.
Gràcies, doncs, per demostrar-me
on sóc jo i qui són ells.
Utilitzaré els mots d'arma
i potser un dia els fusells.
Ja que la seva paraula
té el valor d'un sac de fems,
compartir amb ells la taula?
Enlloc del món ni mai del temps!
Ja he fugit, m'he escapat de la seva veritat
que s'aguanta amb unes pinces tan patètiques
i minses que insulten la dignitat.
I està clar que els seus diaris volen fer
reaccionaris a la població civil -i sembla
que el mateix Goebles va escriure el llibre
d'estil. Però observo, tanmateix, que la
resistencia crei: resistència compartida a
empassar-se la mentida que la realitat podreix.
Veig que la màquina sòrdida, tètrica, que gira
frenètica com una roda secular no és
tan espectacular. Ara ho miro des de fora i vol
dir que tard o d'hora n'he sortit, arrupit o
enaltit, amb el cervell i un sol dit o amb
senderi i treient pit. I és que hi ha moltes
vegades que més val fotre pedrades si saps on
apuntaràs i és el cas d'aquest pas, que per
anar a fotre un pedaç més val fotre-ho tot
a terra, més val començar del ras.
