Escarxofada al sofà
davant del televisor
respires banalitat
respires abducció.
Tot allò que t'hi expliquen
No té res a veure amb la teva vida.
Penses "que diferent
sóc de l'altra gent."
I penses "que sola que estic!"
i surts al balcó a prendre l'aire
i penses "que sola que estic!".
De cop i volta el balcó
de la casa del davant
s'obre i surt un noi
amb cara d'estar angoixat,
acaba d'apagar la tele
i ha sortit a fer un cigarret
i d'un rampell ha estampat
el comandament a baix el carrer.
I pensa "que sol que estic"
fa tota la cara d'estar pensant,
pensant "que sol que estic".
El noi, en veure't, ha descobert
allò que estava buscant,
la vostra mirada s'ha anat convertint
en complicitat.
Dues cases més enllà
s'obre una finestra travada
i surt algú buscant aire fresc
i el troba quan el veieu.
Baixeu a baix a la plaça
i en posar-vos a parlar
coincidiu en el diagnòstic
i en qui són els causants,
no teniu la panacea
però teniu el fonamental:
l'un té fil, l'altre té agulla
i l'altre ull fi per apuntar.
