Amb camisa de llana, pantalons de pana,
la llibertat al cap i el mauser a la mà,
en Marcel.lí Massana -un maqui com Déu mana-
pels vols dels anys cinquanta corria pel Berguedà.
Bon dia senyorets, treieu tots els billets
que heu fet aquest mes explotant els obrers,
i ara en calçotets, davant nostres matxets,
passejareu, ridículs, enmig dels telers.-
El comandant no es treia de la closca una idea:
fotre'l a la garjola i que s'hi podrís.
Però dels dits cada dia en Massana se li esmunyia,
el tenia amargat, pobre infeliç.
Se li'n fotia una merda si els de la capa verda
quan baixava a Berga el veien enlloc.
Cap d'ells no coneixia la cara que paria
i era capaç d'anar allà i demanar-els-hi foc.
Diuen inclús que un dia que el comandant s'avorria
fotent el carajillo sol, assegut a un bar,
el va trobar pagat pel de la taule del costat:
un tal Massana que acabava de marxar.
Un dia Ràdio Andorra per les ones va fer córrer
dedicada al comandant de la guàrdia civil
la salutació galana, de part d'en Massana:
l'ŽEsperame en el Cielo` d'en Machín.
Però aquesta vegada va cometre una errada
i és per això que mai no es podrà revenjar aquest duel-
no recordà una dada, que ho sap fins la mainada,
i és que els guàrdies civils no van al cel.
Mai cap guàrdia civil el pugué dur al garrot vil,
qui dia passa any empeny i vet aquí que es va fer gran,
i exiliat a Occitània morí Marcel.lí Massana
d'un fart de riure mentre recordava el comandant.
