Aquí, la llibertat d'expressió vol dir haver
de sentir xerrar sempre els mateixos paios
vulguem, o no.
Aquí, quan parlen de societat es refereixen
a un torero i l'amant de l'exdona
del seu cunyat
Aquí, la democràcia vol dir que el poble
pot triar els gestors dels oligarques
en unes eleccions.
Aquí, quan diuen pau vol dir un democràtic
estat de setge voluntari. Quan diuen pau,
diuen esclau.
Enfilats en els vots
canvien els mots
i tots els devots marxen capcots
amb el benentès
que el significat
que les paraules han pres
és el més adequat
i és que, ara de cop,
sense haver avisat
tots plegats entenen per blanc
allò que era gris,
sempre havia estat gris,
tota la puta vida gris,
i encara sembla gris,
però, no gris pàl·lid, no,
gris-gris.
No ho entenc.
Segurament
ho veig malament.
Deu ser blanc
si coincideixen
l'Aznar i els diaris
i els noticiaris
i els columnistes
i onze ministres
i els tertulians
tant consens
ja fa dubtar.
Tot i que ho veig gris,
clarament gris,
si tots coincideixen
que és blanc,
serà que és blanc
per gris que ho vegi.
No crec que menteixi
tot el meu voltant.
I té collons
diria que és gris.
Potser ho fa la llum
o potser m'ho fan els ulls.
Ho hauria jurat.
M'hauré malfixat.
Ara la qüestió
és no dir que és gris,
assumir que és blanc
tot i que encara
no ho tinc molt clar
perquè corre el rumor
que els que ho veiem gris
fem molta pudor.
i estem mig sonats
i som molt dolents
per voler confondre la gent
que és feliç creient
que el gris no existeix
que és un invent
de quatre matats
per posar en qüestió
la constitució.
aquesta paleta d'un sol color
per pintar
de blanc, sempre de blanc
la ment de la gent
del to que els convingui
